Per donar resposta als reptes climàtics, els últims anys han aparegut diferents metodologies com els test beds , els regulatory sandbox , les low regulation zones o els living labs , on s’assagen nous models urbans i relacionals en àmbits físicament acotats i amb uns objectius concrets, però en tot cas orientats a afavorir la innovació tecnològica, social i econòmica.
Per tant, parteixen d’un enfocament d’innovació, i utilitzen experimentació i cocreació per tal de provar, demostrar i avançar en nous arranjaments socials i tècnics i models de governança associats, en un entorn pilot en condicions del món real.
De fet es tracta d’introduir el concepte de zona franca d’innovació , que un cop assajat un nou ordre, relació o criteri tècnic, aquest es pot replicar a altres indrets o a un territori més ample.
Amb aquesta manera d’actuar es manté la prudència necessària a l’hora d’evolucionar la legislació i normatives, a la vegada que es dóna una oportunitat per gestionar els canvis d’una manera accelerada, basant se en experiències en entorns reals.
Parlem de “laboratoris urbans”, com a espais d’experimentació inserits en barris i ciutats, on la comunitat, els governs, els actors socioeconòmics i els centres de coneixement interaccionen per dissenyar, testejar i afinar intervencions tècniques i socials en temps real.